El passat dia 2 d’octubre vaig patir un accident. Era ben aviat, quan preparava la sessió de yoga quan vaig rebre un cop fort a l’ull. Un cop que em va sacsejar, em va fer córrer...i encara ara sembla que tremola dins meu.
Un cop que marcarà un abans i un després. Un gran aprenentatge de vida...
I a partir d’aquest instant....comença una nova etapa...Igual que els arbres en la tardor, entro en un moment on despullar-me de pesos, de projectes...una etapa on deixar anar, on tornar al silenci i la quietud. Una etapa d’escolta, recolliment...
I m’hi entrego. Sé que és el que ara em toca. Em tornen al cap frases de la Danda, la meva mestra, “el peus a terra....el cap i el cor oberts a l’infinit”. Sento el peus arrelats. Confio i visc aquest present. Tot i que a estones arriben pors, foscor... M’arrelo i confio.
Despullant-me i tornant al que realment sóc. Deixant-me cuidar. Demanant quan ho necessito. També grans aprenentatges.
Fa uns dies en una sessió de yoga, espiava a les ioguinis mentre meditaven...amb aquella expressió neta i tranquil·la. Pura bellesa i pau. Presència. I ara la vida sembla que em recordi que miri a dins amb paciència i molt d’amor. I així ho faré.
Entro en la meva tardor, en el descans i l’escolta. Entro per deixar anar i retrobar l’essència, per estimar-me, escoltar-me, descansar...
Aquesta és una etapa també plena d’amor, de trobades i abraçades. Entro en la tardor, amb el cor ben despert. Agraint a totes les persones que esteu al meu costat, al nostre costat.
Gràcies Gràcies Gràcies
Om shantii
تعليقات